Un estudi de la Fundació ENT ha analitzat 131 municipis de tot l’Estat i les conclusions mostren una gran disparitat a l’hora d’aplicar la taxa de residus. L’estudi conclou que la diferència entre el que les administracions ingressen per la taxa i els costos de gestió de residus encara estan molt lluny d’igualar-se, malgrat que la llei hi obliga.
El Prat, entre els pocs municipis que ofereixen bonificacions per reciclar
Segons l’estudi, la taxa anual mitja que paguen els domicilis espanyols per la taxa de residus és de 116 €. També destaca el fet que només el 19,1 % dels municipis espanyols ofereixen bonificacions a la taxa de residus a les llars per reciclar, com es fa al Prat. Pel que fa als residus comercials, només el 7,6 % dels municipis de l’Estat ofereixen bonificacions com al Prat. En l’àmbit estricte de l’àrea metropolitana de Barcelona, dels 36 municipis que la conformen, només 6, entre els quals el Prat, ofereixen bonificació per participació en el reciclatge de les 5 fraccions, com contenidors intel·ligents o el sistema de recollida porta aporta.
En parlem amb Igansi Puig Ventosa, doctor en Ciències Ambientals, cap de projectes i coordinador de les àrees d’Economia i Medi Ambient i Residus de la Fundació ENT.
Senyor Puig, quina és la causa de la disparitat de preus entre municipis?
Doncs és difícil d’explicar, perquè els costos del servei de residus entre ajuntaments són diversos, però no tant com la variabilitat que trobem en matèria de taxes.
Aleshores, quina podria ser l’explicació?
Bé, fins ara, els ajuntaments podien triar si amb la taxa de residus cobrien costos o no. Ara això ha canviat, perquè amb la nova llei tots han de cobrir costos. Les diferències tenen a veure amb que, tradicionalment, alguns ajuntaments han decidit no repercutir la totalitat de costos en els seus contribuents o, per exemple, el pes que se li dona a la recaptació dels comerços en front als domicilis, que tampoc està gens estandarditzat. Hi ha diverses causes.
«Amb la nova llei, els ajuntaments estan obligats a cobrir els costos de la recollida de residus a través de la taxa»
Quin és el mètode de càlcul d’aquesta taxa més estès entre els municipis?
La forma de procedir hauria de ser fer un balanç dels costos-ingressos del servei de residus: els costos de recollida, de transport, de tractament, d’una banda, i els ingressos de venda de materials, de responsabilitat ampliada del productor, de l’altra. I amb aquest balanç repercutir-ho a tarifes, a taxes. Els ajuntaments varien molt les solucions que adopten. Hi ha casos realment poc justificables, com cobrar-li a tothom exactament el mateix, fins a casos molt més sofisticats, on es té en compte el nombre de residents en un habitatge, el valor cadastral o fins i tot altres variables.
Creu que hi hauria d’haver una homogeneïtzació o una estandardització d’aquestes taxes i de la forma de calcular-les?
Sí, crec que seria bo. De fet, La Llei Estatal de Residus del 2022 ha incorporat alguns canvis importants en aquest sentit. D’una banda, fa obligatori que la taxa existeixi, que encara hi havia alguns ajuntaments que no la tenien –Madrid el més important-. D’altra banda estableix que la taxa cobreixi el 100 % dels costos del servei, cosa que sí que ha afectat a la majoria d’ajuntaments, perquè la majoria no cobrien costos. I encara avui, malgrat la llei, estimem que només es cobreixen el 65 % dels costos de mitjana. Per tant, encara hi ha un recorregut fins al 100%. Aquests dos elements haurien d’ajudar una mica a anar cap a l’harmonització.
Aquesta llei estatal de residus també recull el guant de la Unió Europea per fomentar el reciclatge. Creu que és una bona forma fer-ho, com ha decidit l’Estat espanyol, a través d’aquesta taxa?
Cal explicar que Espanya està molt lluny dels objectius de la Unió Europea i, per tant, la situació de partida és molt dolenta. La Unió Europea obligava a arribar al 50 % de reciclatge el 2020. No s’hi va arribar per molt. Pel 2035 fixa el 55 %, que tampoc s’hi arribarà. I cada vegada tenim els objectius més lluny en lloc de tenir-los més a prop. Per tant, Espanya està molt malament en aquesta matèria. Llavors, la Unió Europea donava una sèrie d’instruments, entre ells les taxes i impostos. Això explica per què el 2023 es va crear a l’Estat espanyol un impost sobre l’abocament i la incineració de residus, que la majoria de països de la Unió Europea ja fa anys, si no dècades, que tenien. I en matèria de taxes s’ha dit que són una transposició de la directiva europea. No és així. Ha sigut la manera com Espanya ha decidit atendre aquesta recomanació d’utilitzar instruments econòmics. A mi em sembla molt correcte el que diu la llei, que la taxa ha de cobrir els costos del servei. Crec que és una mesura encertada per assegurar un finançament del servei, que fins ara no ha sigut gaire ben dotat.
«Espanya està cada cop més lluny dels objectius de la Unió Europea en reciclatge. La situació és molt dolenta»
La gent veu que ara ha de pagar una taxa que abans no pagava. Com li expliquem això a la ciutadania?
Els costos els pagaven abans directament els ajuntaments. El que s’ha fet ara és fer aflorar aquests costos i repercutir-los a la taxa. El problema és que algunes taxes no incentiven les bones practiques. En alguns municipis ens trobem que una família que recicla i separa les fraccions a casa i una que no ho fa paguen el mateix. Això és un problema. Als països europeus més avançats, si separes la brossa pagues menys que si no la separes. A Espanya, són molt pocs els municipis que ho fan bé, ja sigui amb recollides porta a porta o amb contenidors intel·ligents. També cal dir que és injust que la factura recaigui en la seva totalitat sobre els ciutadans, perquè el productor també n’és responsable. Les indústries, les empreses que fabriquen productes i els posen al mercat, normalment no tenen gens de cura sobre si aquests productes generen molts o pocs residus. En conseqüència, és molt injust que no hi contribueixin, o que ho facin de manera molt insuficient. Patim una inundació d’envasos d’un sol ús i hi ha fraccions molt importants, com els mobles o el tèxtil, que en un parell de dècades han passat de ser productes duradors a que no duren gens. D’altra banda, els plàstics d’un sol ús ara s’etiqueten com a reutilitzables, quan en realitat són el mateix producte.
«En alguns municipis, una família que recicla i separa les fraccions a casa paga el mateix que una que no ho fa. Això és un problema»
En el cas del Prat sí que hi ha una fórmula que, a través de contenidors intel·ligents, permet que les famílies que més reciclin paguin un 40 % menys de la taxa. Creu que aquesta fórmula és encertada?
Són fórmules incipients. Sé que en alguns barris de Barcelona es fa la recollida porta a porta, que permeten deduccions per a les famílies que més reciclen, sobre tot l’orgànica, que és la més important. Sí que cal donar un senyal a favor de les persones que separen residus a casa. Al final, la recollida selectiva no deixa de ser un mitjà per afavorir el reciclatge i, per tant, és just que es premiï amb rebaixes en la taxa a les persones que ho faciliten.
«La recollida selectiva no deixa de ser un mitjà per afavorir el reciclatge i, per tant, és just que es premiï amb rebaixes en la taxa a les persones que ho faciliten»
Al Prat, aquesta taxa s’està repercutint a través de la factura de l’aigua. Creu que és una bona fórmula?
Depèn de les circumstàncies de cada cas. La fórmula de la factura de l’aigua és molt estesa a l’àmbit metropolità, però en canvi fora d’aquí no ho és. A l’àrea metropolitana de Barcelona, a més, tenim una singularitat, que és que la taxa de recollida la paguem per una banda a l’ajuntament i la de tractament la paguem a l’àrea metropolitana (AMB). Això, a nivell espanyol, és raríssim. És difícil parlar de model òptim, perquè no tots els ajuntaments tenen la mateixa informació, ni tots tenen el mateix model de recollida. Depèn una mica de les possibilitats de cada ajuntament.
«La majoria de ciutadans no entenen que a l’àrea metropolitana de Barcelona es paguin dues taxes, una de recollida i una altra de tractament de residus. De fet, ni saben que funciona així».
Aquesta doble taxa, una de recollida i una de tractament de residus, creu que la ciutadania ho entén?
Clarament no. La majoria de ciutadans ja no és que no ho entenguin, és que ni saben que funciona així.
Víctor Asensio
Escolteu l’entrevista a elprat.ràdio:
