Lluís Tejedor va ser alcalde del Prat durant 37 anys, des del 1982 fins al 2019. Tejedor, de jove, va tenir una trajectòria com a futbolista, una faceta que molta gent desconeix. En parla en una entrevista a elprat.ràdio que podeu escoltar tot seguit o llegir-ne un estracte a continuació.
A banda del futbol, va practicar algun altre esport?
No, no, només futbol.
Ha estat més de mirar-lo o de jugar-lo, el futbol?
Bé, en una etapa de la meva vida, des d’infantil fins als 17 anys, jugava i el mirava. I després ja només podia mirar-lo, perquè no vaig poder seguir jugant. Jo ara tinc 73 anys i de nen només podia veure el futbol alguna vegada, en alguna televisió en un bar si hi havia un partit de la Copa d’Europa, normalment el Real Madrid en aquell temps de la dictadura. Després sí que es podia veure algun altre partit, però durant molts anys només hi havia Copa d’Europa i Real Madrid.
«Durant molts anys, a la tele només hi havia Copa d’Europa i Real Madrid»
Era aficionat d’algun equip?
Jo vaig arribar al Prat amb 9 anys. M’agradava molt el Barça i també anar-lo a veure al camp. Jo anava caminant per la Bordeta des de la Gran Via amb els companys, perquè teníem entrada gratis, podíem anar a una grada de jugadors de penyes.
Crec que jugava al mig del camp. Admirava algun jugador d’aquella època?
Vaig aprendre bastant a ser un mig defensiu i en aquell moment, quan anava al camp del Barça, m’agradava molt l’Olivella, que era central, i també l’Eladi, que era lateral esquerre, m’entusiasmava la seva forma de jugar.
«Quan anava al camp del Barça m’agradava molt l’Olivella, que era central, i l’Eladi, que era lateral esquerre i m’entusiasmava»
Quan va començar a jugar a futbol?
Amb 10 anys, quan anava al Liceo Pratense a estudiar, i vaig començar a jugar a la Peña Miró Sans. En aquella època, o jugaves a futbol o a bàsquet. Jo era petit i, per tant, vaig triar futbol. Anàvem a fer gimnàstica al Fondo d’en Peixo i després ens quedàvem a jugar a futbol. L’entrenador de la Peña era un personatge del Prat, l’Álvaro Pou. Anàvem a jugar a la tarda, a camps de Barcelona.
«En aquella època o jugaves a futbol o a bàsquet. Jo era petit i, per tant, vaig triar futbol»
L’any 1966, la final del campionat escolar la van jugar el Liceo Pratense contra La Seda i el penal decisiu el va tirar, i marcar, Lluís Tejedor. Va donar el títol al seu equip.
Correcte.
Sempre ha jugat de migcampista?
Quan vaig començar d’aleví alguna vegada em posaven d’extrem dret, perquè era baixet i corria bastant. Però aviat van veure que jo era un jugador més aviat defensiu, que tenia més qualitats per marcar que no pas per construir joc, i em vaig especialitzar en la mitja defensiva.
Li ensenyaven moltes targetes?
No, no, jo crec que era molt esportiu. Un any em van donar el premi de l’Esportivitat i això jugant de mig defensiu. Era bastant disciplinat.
«Un any em van donar el premi de l’Esportivitat i això jugant de mig defensiu. Era bastant disciplinat»
Va ocórrer una desgràcia, com el seu company Fabró va morir al camp.
Sí, crec que va ser el que ara en diríem una mort sobtada. Estàvem jugant i de cop va caure al terra, amb dificultats per respirar, i va morir. Va ser terrible. En aquell temps no hi havia ni metges ni ambulàncies al camp. Les ambulàncies van trigar molt a venir. Si hagués passat avui potser hagués tingut més possibilitats.
Alguns pares van prohibir als fills seguir jugant a futbol. Va ser el teu cas?
No. Els pares van quedar molt impactats, perquè érem nens. Però ho vam superar, sobretot per la relació íntima d’amistat que teníem a l’equip, hi havia molta unió entre tots. De mica en mica, sense psicòlegs, ho vam anar superant. És la vida.
De juvenil va aconseguir l’ascens davant del Sant Cugat, en una eliminatòria èpica.
Sí, aquest va ser el patit més emocionant que recordo, a part dels que jugàvem entre la Peña Miró Sans i el Prat. Nosaltres érem un equip molt perifèric d’una ciutat de la perifèria dura de Barcelona, i vam pujar a la categoria on hi havia totes les figures del món del futbol juvenil de Catalunya, que el Barça o l’Espanyol tenien fitxades: la Peña Solera, la Peña Cinco Copas, la Damm, el Sant Cugat… I vam pujar a la màxima categoria. L’alegria va ser extraordinària. El camp del Prat s’omplia. Hi havia gent que deia que els agradava més venir a veure’ns jugar a nosaltres que al primer equip del Prat.
«Vam pujar a la màxima categoria. L’alegria va ser extraordinària. El camp del Prat s’omplia»
Amb la Peña Solera va jugar un partit a Canes, a França, amb l’entrenador Miguel Corral, que era pratenc.
Sí, ell era el seleccionador català de futbol juvenil i va fer una selecció entre diferents equips, la majoria de penyes barcelonistes. Vam jugar un torneig amb quatre equips: nosaltres, un italià, un polonès i un francès, que després seria el PSG. Curiosament, un directiu de l’equip francès era el pare del que després va ser jugador internacional Luis Fenández. Recordo que ens van donar una equipació nova, blaugrana, i ens la van robar tota, va desaparèixer del vestidor. El pare del Luis Fernández, que sabia per on havia anat el negoci, ens la va recuperar i vam poder jugar amb la primera equipació.
Va jugar amb el Quique Salvador, que va arribar a entrenar una pretemporada amb el primer equip del Barça.
Sí, era el jugador amb més classe de tot l’equip. Va jugar al Girona i jo l’anava a veure moltes vegades. Era la figura, el que determinava els nostres partits, perquè tenia una categoria extraordinària, un superclasse.
Hem parlat amb ell i ens ha dit que el Pou us feia uns entrenaments molt durs. Però ens han dit que vostè anava a jugar, però no a entrenar…
El cas és que si volies jugar a la categoria juvenil, la primera, havies d’entrenar, i jo vaig començar a treballar als 16 anys a Barcelona. Treballava i estudiava a les nits, i no podia entrenar. Això va ser cap al final de l’època de juvenil, i jo ja gairebé no tenia ni cames ni pulmons. El primer era el primer, treballar i estudiar em van obligar a deixar el futbol abans d’hora.
«Al final de l’època juvenil no podia entrenar, i ja gairebé no tenia ni cames ni pulmons»
El treball era molt cansat?
No, treballava en una empresa comercial de maquinaria industrial, però jo tenia 16 anyets i sortia a les 7 de treballar. I m’anava a estudiar la carrera. I venia al Prat a les 11 de la nit, de manera que no tenia cap possibilitat. Sí que havíem entrenat, alguna vegada, quan l’entrenador era el Pou, a les set i mitja o a les vuit del matí, abans d’anar a col·legi, quan encara era fosc. Després tornàvem a casa i corrents cap a l’escola.
«Alguna vegada havíem entrenat al matí abans d’anar a l’escola, quan encara era fosc»
Quan veu les fotos d’aquella època, que li ve al cap?
Que sóc molt gran. Veig el Prat, recordo una societat de la Catalunya d’aleshores, que no té res a veure amb l’actual, i una ciutat que era molt poble, i sobretot la il·lusió extraordinària que teníem els nens, tot i fer esport amb les pitjors condicions que et puguis imaginar. Cada dia podíem jugar partits al carrer, posant motxilles o pedres com a porteries, jugàvem un barri contra l’altre. Aquests partits els jugàvem amb una passió extraordinària.
«De nens teníem una il·lusció extraordinària, tot i fer esport amb les pitjors condicions que et puguis imaginar»
Vostè va jugar a la Terlenka i també a l’AE Prat. Com era la rivalitat entre tots dos equips?
Una gran rivalitat, amb els camps plens de gent quan jugàvem el derbi. Eren partits durs, molt seriosos.
«Jo esperava molt els diumenges per jugar, amb molta il·lusió, em feia pel·lícules del partit que faríem i del rival que teníem»
Quan va deixar el futbol, el va trobar a faltar, els primers anys?
Sí, el futbol m’agradava molt i jo esperava molt els diumenges per jugar, tenia molta il·lusió i em feia pel·lícules del partit que faríem i del rival que teníem.
Jonatan Marín / Manolo Gol
