La pratenca Anna Carreres i Molas ha rebut recentment el premi Amiga del Prat, que atorga l’associació Amics del Prat, per la seva trajectòria professional i la seva contribució excepcional a les urgències mèdiques, a la pneumologia i a la salut pública. Carreres és pneumòloga, Directora Clínica Territorial d’Urgències del Barcelonès Nord – Maresme i, també, professora associada a la Universitat Autònoma de Barcelona.
L’Anna Carreres ha concedit una entrevista al magazín matinal Planeta Prat d’elprat.ràdio, que podeu escoltar sencera tot seguit o bé llegir-ne un extracte a continuació:
Quan vas decidir que et volies dedicar a la medicina?
Em va influir bastant el meu pare, que volia ser metge però que, per motius personals, no ho va poder ser. Ja des de petita sempre deia que volia ser metgessa. És la millor professió del món. Per cert, la meva germana també és metgessa.
«Des de petita volia ser metgessa, és la millor professió del món»
Vas tenir una primera experiència amb la farmaciola del cau.
Sí, als campaments hi havia d’haver una farmaciola i a mi, espontàniament, sempre m’agradava encarregar-me’n. Si algú es feia una petita ferida jo anava a curar-la, ja des de ben petita. Devia ser una cosa premonitòria.
Sempre dius que el cau, el Conxita Busquets, forma part del teu creixement com a persona.
I tant! Ho recordo com una etapa molt bonica. De fet, dues etapes, quan anava d’escolta i després quan vaig ser cap. El cau em va ensenyar moltes coses. Recordo nits de pluja als campaments, on ho perdíem tot, les guerres de bombardes, els jocs de nit, les cançons al voltant del foc. En tinc records molt bonics, tant de nena com de cap.
«El cau Conxita Busquets em va ensenyar moltes coses, en tinc records molt bonics»
Per què vas decidir especialitzar-te en pneumònia?
Podia haver triat qualsevol especialitzat, menys la part quirúrgica, perquè de la medicina m’agrada l’enigma, que t’expliquin, agrupar-ho tot i arribar a un diagnòstic. No m’agrada la part dels bisturís, la sang i el fetge. A pneumologia fèiem broncoscòpies, toracocentesis… També m’hauria agradat fer cardiologia o nefrologia.
Ja no vius al Prat, sinó al Masnou, però sempre dius que et sents molt pratenca.
Sí, em sento molt potablava. Cada any, quan entren els residents, o quan inauguro unes jornades, sempre pregunto si hi ha algun potablava. I de vegades hi ha la sorpresa que s’aixeca una mà. I amb aquesta persona ja es crea un vincle especial. Sempre he tingut molt present que soc potablava.
«Em sento molt potablava. Als nous residents sempre els pregunto si hi ha algun potablava»
Com va ser créixer al Prat?
Recordo que anava a les botigues i sempre em preguntaven “Tu d’on ets?” i jo deia que era néta del carter Molas. El meu avi havia estat carter del Prat. Recordo botigues com Cal Capmany, el Cinto de la Remei… a la pastisseria Núria em donaven sugus, m’asseien al taulell i em feien cantar! El Prat de la meva infantesa el recordo amb molta cordialitat, molt gratament.
La implantació del sistema d’urgències a un hospital de referència de Catalunya, com és Can Ruti, a Badalona, va ser obra teva. Com va anar?
El que vam canviar va ser considerar les urgències com un altre procés sanitari. Sempre s’ha dit que les urgències són un caos, però això és un tòpic. Ens vam organitzar, vam fer servir indicadors -temps d’espera, defuncions- i penso que ens ha anat prou bé, que som un servei prou endreçat. Això no vol dir que hi hagi dies, normalment els dilluns de deu a dues i de cinc a deu, en què hi ha molta feina, és curiós, sembla que la gent és posa més malalta en horari comercial.
«És curiós, sembla que la gent es posa més malalta en horari comercial»
En funció de la programació de la tele, potser.
Sí, quan juga el Barça, si ve algú és que està molt malament, si no, no ve. Abans, les urgències eren vitals. Ara, en canvi, són d’atenció continuada. Molts casos s’haurien d’atendre en altres àmbits, no en hospitals. Però la gent ve i els hem d’atendre, per descomptat.
«Quan juga el Barça, si algú ve a urgències és que està molt malament»
Això, com es podria revertir?
Urgències ens hem convertit en un sistema compensatori de totes les mancances de la sanitat. La dificultat d’accessibilitat a l’atenció primària, la dificultat d’accessibilitat a les especialitats, fa que vingui gent que potser té una cosa a la pell des de fa mesos, perquè sap que al dermatòleg no li donaran hora fins a se sap quin mes. També hi ha una part que s’explica pels canvis demogràfics: la població ha envellit, i una persona geriàtrica i fràgil és difícil portar-la a una consulta, i per tant va més a urgències. Una altra cosa que hi influeix molt és la pobresa. La malaltia sumada a la pobresa fa que molta gent vagi a urgències. Ara que ve el fred, cada dia tenim una mitjana de 4 o 5 persones sense llar que venen a dormir a la sala d’espera.
«Cada dia tenim 4 o 5 persones sense llar que venen a dormir a la sala d’espera»
Els casos greus s’atenen amb prou urgència?
Sí, els codis infart, codis ictus, codis sèpsia, codis politraumatisme, tenen garantida l’atenció en menys de 20 minuts. Si ve algú amb només un refredat, li tocarà esperar-se, ja que tenim un sistema d’atenció classificat amb nivells d’urgència.
«Si necessiteu cirurgia, a l’hospital de Bellvitge esteu en molt bones mans»
A nivell assistencial, com estem al Prat? El nostre hospital de referència és Bellvitge. Com el veus?
Crec que té les mateixes dificultats que qualsevol gran hospital, amb unes urgències que tenen molta afluència. Bellvitge és un hospital molt quirúrgic i, per tant, si us passa alguna cosa urgent que requereixi cirurgia, esteu en molt bones mans. Els casos no tan greus s’haurien d’atendre als CAP o als centres d’urgència d’atenció primària, que són poc coneguts i tenen serveis de radiologia i d’analítica.
Isa Gonzalo Isla
