L’associació Amics d’El Prat ha concedit al pratenc Joan Chamorro el Premi Joan Estalella i Roig a activitats relacionades amb la música, en reconeixement de la seva trajectòria com a músic de jazz multiinstrumentista i impulsor de nous talents a través de la Sant Andreu Jazz Band, de la qual és fundador.
Joan Chamorro ha concedit una entrevista al programa Planeta Prat d’elprat.ràdio, de la qual tot seguit reproduïm un extracte i que podeu escoltar sencera a través de l’enllaç situat al peu d’aquesta pàgina
Joan, com has rebut aquest reconeixement?
Amb moltíssima il·lusió. El Prat és un lloc on he passat molts anys de la meva vida, amb la meva família, el meu pare, la meva germana, les meves nebodes… és on jo vaig començar a fer música quan tenia 8 anys, i vaig estar-hi fins als 33 anys vivint-hi. Una vegada em van trucar per ser pregoner de la Festa Major, però jo era a Sudàfrica i no vaig poder. I sempre m’he quedat amb aquella cosa de fer alguna cosa al Prat. Per això aquest premi em fa molt feliç.
“Una vegada em van trucar per ser pregoner de la Festa Major, però no vaig poder”
A més, aquest premi porta el nom de Joan Estalella i Roig, un músic de referència a la ciutat.
Sí, absolutament. La veritat és que fa molt anys que no toco al Prat i ho trobo a faltar. M’encantaria fer-hi un concert, perquè és el meu poble. Recordo haver tocat a la festa del barri de Llevant, després de la paella, perquè el meu pare era el president de l’associació de veïns. I fa anys en una Festa Major, a la pl. dela Vila.
Ara, l’espai ideal per tocar seria el Teatre L’Artesà, no?
No ho sé. La Sant Andreu Jazz Band farem 20 anys l’any vinent, ja tenim enllestida una gira d’uns 10 concerts per Catalunya i fora. No conec encara el Teatre L’Artesà, però lo maco és tocar al carrer, que la gent pugui venir amb els nens, que sigui una cosa lliure perquè és molt bonic quan nens veuen altres nens tocant, o també podria ser una ballada popular de swing, no sé si al Prat hi ha ballarins de lindy-hop.
“També podria ser una ballada popular de swing, no sé si al Prat hi ha ballarins de lindy-pop“
Sí, al Centre Cívic Jardins de la Pau hi ha un gruix de gent que balla lindy-hop. Canviant de tema, recentment la teva banda de jazz ha quedat segona al concurs Essentially Ellington, de Nova York. Heu estat l’únic conjunt europeu que ha participat en aquest certamen impulsat pel trompetista Wynton Marsalis.
Això ha estat un soni. Que et convidin, que et paguin el viatge, que arribis allí i siguis una de les 30 big bands, la immensa majoria americanes i una del Japó… i que et donin un premi. La majoria de premis que rebem són honorífics, però aquest va amb diners, 25.000 euros, que ens ajudaran a continuar fent coses, perquè tampoc no anem sobrats. No tenim cap institució al darrere.
Joan, en quin moment vas decidir tirar endavant aquest projecte de la Sant Andreu Jazz Band?
Jo vaig començar tard, amb 18 anys. Al conservatori no m’acabava d’agradar com m’estaven ensenyant. Llavors vaig crear un sistema de llenguatge i ho vaig incorporar al Taller de Músics. I em vaig adonar que m’agradava ensenyar. Vaig començar a treballar amb nens a l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu, on els professors es queixaven que els alumnes no estudiaven. I vaig pensar que potser el problema érem nosaltres, no els nens. Vaig canviar la meva manera d’ensenyar i els nens van començar a estudiar més, a estimar la música. Aleshores vam ver la big band a l’escola el 2006, vam fer alguns concerts, els nens d’entre 8 i 12 anys tocaven de memòria i amb molta gràcia. Vam tocar al Palau de la Música, vam fer una pel·lícula… I l’Escola Municipal va veure que allò se li anava de les mans i vam sortir-hi. Des del 2012 som totalment independents.
“Vaig canviar la meva manera d’ensenyar i els nens van començar a estudiar més, a estimar la música”
Amb tots els talents que han sortit de la Sant Andreu Jazz Band, com és l’encaix entre la competitivitat i el gaudi per la música?
Jo no només ensenyo música, sinó també valors, i un d’ells és no donar massa veu a l’ego. Cal estudiar, practicar, ser seriosos amb la música i després compartir-ho sense necessitat de pensar que m’estan jutjant, o aplaudint… No s’ha de pensar que som millors. No som millors, som diferents. A l’escenari no pugem a demostrar res, a buscar l’èxit, sinó a compartir. Alumnes nostres han triomfat molt, però l’èxit autèntic és, senzillament, poder-te dedicar a això, viure d’això. Si, a més, tens una gran carrera internacional, doncs perfecte.
“Jo no només ensenyo música, sinó també valors, i un d’ells és no donar massa veu a l’ego”
Joan, acabem. Ens vols explicar alguna cosa més?
Que tenim molts concerts per davant, un al Palau de la Música que és un tribut a Duke Ellington, deprés presentarem un disc de nadales, i l’any 2027 tenim una desena de concerts ja pactats. I m’agradaria que sortís un al Prat.
Isa Gonzalo Isla
Escolteu l’entrevista sencera a elprat.ràdio:
