La pintora pratenca Cristina BanBan, que des de fa anys viu i treballa a Nova York, ha estat aquest darrer mes de setembre Barcelona i el Prat, visitant la família, reconnectant i aprofitant per pintar dues obres en un nou ambient.
Amb una destacada i reconeguda trajectòria internacional, les seves pintures exploren la forma del cos humà, superant els límits de les proporcions amb la representació de figures femenines voluptuoses, combinant harmoniosament allò real i allò imaginari, amb escenes íntimes quotidianes. Durant els pròxims mesos les pintures de la Cristina BanBan es podran visitar en galeries de molt prestigi com la Perrotin de París, l’Skarstedt de Nova York i a l’Art Basel de Miami.
Cristina BanBan, nascuda el 1987 a la nostra ciutat amb el nom de Cristina Martín Collado, va ser Premi Ciutat del Prat l’any 2021.
Com va arribar l’art a la teva vida i com vas descobrir que la pintura era la teva vocació?
A l’edat de quatre o cinc anys vaig demanar als meus pares d’anar a l’Escola d’Arts del Prat, vaig començar des de ben petita. Mai vaig saber gaire jugar amb nines ni vaig ser esportista. Sempre estava pintant.
A l‘Escola d’Arts del Prat vas ser alumna i després professora.
Tinc molt afecte a l’Escola d’Arts perquè hi vaig estar des dels 5 anys fins als 18. Era com en una segona casa, una família. Vaig començar dibuixant i pintant. Als 7 anys ja sabia molt sobre la teoria del color, treballar en aquarel·la, amb diferents tècniques, i crec que això em va donar la base per anar preparada al batxillerat i a la universitat. Crec que tot m’ho van ensenyar des de ben petita i vaig aprendre molt més a l’Escola d’Arts que després a la universitat.
«Tinc molt afecte a l’Escola d’Arts del Prat. M’ho van ensenyar tot des de ben petita i hi vaig aprendre molt més que després a la universitat»
Després de fer el grau de Belles Arts, el 2012 marxes a Londres per impulsar la teva carrera en un dels ambients culturals més importants del món. Què va suposar aquest canvi?
Aquí l’ambient era molt negatiu i es respirava la crisi econòmica. Vaig prendre aquesta decisió perquè primer de tot necessitava parlar anglès. Després vaig començar a pintar i van començar a sortir les coses.
El 2017 vas ser reconeguda com a millor artista jove amb el premi Arts Club de la Reial Acadèmia de Londres i vas rebre grans elogis per part de la crítica internacional especialitzada. Allò et va donar una exposició que va disparar a la teva carrera.
Sí, aquest concurs es fa des de fa 250 anys, és molt prestigiós a Londres i l’exposició té molts visitants. Va ser una plataforma a partir de la qual vaig començar a tenir relacions amb galeries, vaig començar a entendre una mica el cercle artístic a Londres i va ser l’inici de la meva carrera a Anglaterra.
Has exposat en algunes de les galeries més influents del panorama internacional, amb exposicions individuals a Nova York i París. I també has tingut presència a col·leccions com la del Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, la Fundació Louis Vuitton de París o el Pérez Art Museum de Miami. Com vius tot aquest reconeixement en el teu dia a dia?
És bonic tenir exposicions en països i ciutats que potser no hagués visitat mai, com Tòquio. Tenir aquests marxants que confien en mi fa que la meva feina arribi a col·leccions, institucions o museus importants.
Fins a quin punt t’impliques en el disseny i l’organització de les exposicions?
Sempre tinc llibertat absoluta, del que és la temàtica, l’estil i la resta. L’únic que sí que es treballa amb les galeries és entendre els espais, hi ha un equip que m’ajuda una mica a organitzar i planificar-te el nombre d’obres o les mides, però això també depèn de l’espai que tinguin. Però fins ara sempre m’han donat molta llibertat i ha estat funcionant molt bé.
Quina d’aquestes exposicions ha estat la més especial per a tu?
Doncs justament aquesta primavera vaig inaugurar una exposició dins del recinte de l’Alhambra, gràcies a la Fundación Medianoche. Vaig fer residència a la Fundación Federico García Lorca i tota l’obra en aquest cas sí que es basava en la feina de l’artista. I ho recordo amb afecte perquè va ser la primera a Espanya, la primera institucional, i recordo com a molt bonic tenir el privilegi d’haver exposat als jardins. Aquesta exposició la portarem a París aquest octubre.
Fa uns cinc anys que vius a Nova York, una ciutat força inspiradora però també amb un punt caòtic, oi?Sí, Nova York és molt caòtica, és com si visquessis en una cursa, perquè tothom que està allà va perseguint un somni, la seva carrera; és una ciutat molt ambiciosa, és com anar darrere de la pastanaga tot el temps i és per això que vaig venir a Barcelona un mes a resetejar el meu cervell. Nova York et dona molta energia i aprens moltíssim, però també et pot atrapar en aquest cercle una mica viciós.
«Viure a Nova York és com viure en una cursa, tothom va perseguint el seu somni, la seva carrera»
Com organitzes el teu temps a Nova York? Ja tens rutines establertes? O al final el treball artístic depèn molt de moments i inspiracions?
La pintura és un estil de vida. I tinc la sort que ha esdevingut la meva feina. A mi m’agrada tenir una rutina força fixa, però per després desmuntar-la una mica. Llavors, bé, jo cada dia vaig a l’estudi, planejo, he de veure què hi ha al calendari, pensar una mica en les pintures, però sí que intento tenir una mica de llibertat, perquè sí que és veritat que si t’ho prens només com una feina et treu una mica la màgia que has tenir a l’estudi.
Com és el teu procés creatiu i quines són les coses que t’inspiren?
No sé gaire bé què m’inspira, perquè pinto cada dia. El que més m’ajuda és estar connectada amb mi mateixa, tenir espai per a mi, tenir bones converses, estar amb amistats amb qui parlar sobre coses que t’interessen. Intento veure molt, tinc molts llibres, vaig a exposicions, però més que res és com un exercici meditatiu, en què treballes tu, estàs sola i al final és una mica una lluita, una cosa que has de fer diàriament. La inspiració no sempre hi és, és a base de treball que et van sortint les coses.
«La inspiració no sempre hi és, és a base de treball que et van sortint les coses»
Com definiries el teu estil, tant de la part temàtica com de la part tècnica?
El fil de treball sempre és el cos femení. Abans les pintures tenien una temàtica més tancada, tenien una narrativa. Però després, quan fa uns anys que fas això, has d’anar canviant perquè si no és un avorriment. I vaig començar a fixar-me més a nivell estètic, compositiu, el que és la pintura en si, la textura, el moviment, l’expressionisme. I diria que darrerament les pintures s’acosten una mica més a l’abstracció en el sentit que m’he volgut alliberar una mica d’haver d’explicar una història, d’haver de pensar la composició, com s’explicarà la idea, els colors… Al final em vaig voler moure una mica per ser més lliure una altra vegada. I llavors sí, la pintura s’acosta més a l’experimentació amb la matèria.
Destaques alguna de les teves obres per sobre de la resta?
No, jo aprenc de cada xou, de cada exposició, aprenc força i intento sempre millorar-me i canviar el que pugui en el següent, així que per a mi cada pintura és important perquè és com el punt de final i de partida per al que facis després.
Treballes normalment en models per fer les teves pintures o totes aquestes imatges surten de l’interior del teu cap?
Tot surt del meu cap, però sí que necessito punts de referència, que són aquests models. Per molts anys vaig fer servir la meva pròpia imatge perquè era el que tenia més abast. Després tinc un parell de models que treballen amb mi, però també aquests darrers anys he estat traient molta cosa d’Internet. I d’aquí miro diferents composicions i va sortint la pintura, però sí que necessito com una primera referència.
Quines són les teves referències artístiques, tant del món de la pintura com d’altres disciplines artístiques?
Sempre parlo de Willem de Kooning perquè hi estic una mica obsessionada. M’interessa molt com de la pintura més realista se’n va anar a l’abstracció completa i després a un punt entremig; per a mi és com una figura molt important. Paula Rigo m’agrada, i també Jenny Saville, m’interessa molt el moviment abstracte-expressionista perquè aprenc molt veient aquestes pintures i intentant posar el meu com pensa un pintor.
«Estic una mica obssessionida amb Willem de Kooning. També m’agraden Paula Rigo i Jenny Saville»
Ja portes molts anys de trajectòria. Com creus que ha canviat el teu art durant aquests anys?
Crec que hi va haver un abans i un després a partir de la pandèmia, perquè a mi em va servir de molt. Va ser just quan em vaig mudar a Nova York i vaig estar molt de temps a l’estudi treballant. Allà sí que hi va haver una mica un canvi d’aquella pintura que et comentava abans, molt més figurativa, una mica més tirant a il·lustració, amb uns personatges una mica més cartoon, com de personatge animat i altres. I a partir de llavors vaig estar fent molta investigació i aquí la pintura va canviar.
Actualment estàs fent unes, podríem dir, vacances. Ja has parlat abans que has vingut aquí a Barcelona per reconnectar un xic, visitant aquí la família, al Prat. Però la creació no s’atura mai i per això has buscat un espai, on som avui, on poder continuar pintant aquí a casa.
La màquina mai para. Si estic diverses setmanes sense treballar m’entra una mica la neura i al final necessito pintar i tenir el meu espai. Estic molt contenta, perquè canviar d’estudi també et fa treballar d’una altra manera. L’aire és diferent, la llum, els materials… Això també canvia una mica la teva manera de pintar.
«Si estic diverses setmanes sense treballar m’entra una mica la neura i al final necessito pintar i tenir el meu espai»
On podem trobar les teves pintures actualment i durant la resta d’any? No sé si tens cap nova exposició que s’estrenarà durant els propers mesos.
L’exposició Lorquianes la portarem a Perrotin, París, des del 18 d’octubre i s’hi estarà un mes i mig. Està interessant perquè es farà mentre se celebrarà la fira d’art Basel, també a París. Després ja aniríem a aquest group show que et comentava abans i segurament tingui alguna feina a Basel Miami al desembre.
«M’encantaria ser la pregonera de la Festa Major»
Vas fer el cartell de la Festa Major del Prat de l’any 2018. El proper seria ser la pregonera, no sé si t’agradaria.
M’encantaria ser la pregonera de la Festa Major i faig una crida, per favor, per al 2026. Si no hi ha ningú més, m’encantaria, per favor!
Kevin Hurtado
Entrevista a elprat.tv:
