El doctor Jordi Gascón, cap de la unitat de memòria del servei de neurologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge, va visitar la setmana passada el Prat per donar una xerrada a l’espai de la Cooperativa Obrera de Viviendas (COV) en el marc de les activitats organitzades per l’AFA (Associació de Familiars de Persones amb Alzheimer) amb motiu del dia mundial d’aquesta malaltia. El magazín matinal Planeta Prat d’elprat.ràdio ha entrevistat el doctor Gascón.
Fa uns dies vàrem saber que l’Hospital de Bellvitge havia coordinat el desenvolupament del primer biomarcador en sang capaç d’anticipar la progressió a demència d’Alzheimer. Doctor, aquest avenç ens dóna esperances en la lluita contra aquesta malaltia?
Per descomptat que ens dona esperances. Ha estat una feina llarga de 10 anys encara no s’ha acabat. S’ha pogut desenvolupar un biomarcador en sang que permet fer un diagnòstic precoç de la malaltia per fer un diagnòstic i determinar el pronòstic, és a dir, el risc que aquella persona que en aquells moments només té problemes de memòria, que té un detriment cognitiu lleu, progressi a demència.
Això funcionaria amb una analítica normal?
Això es pot fer amb una extracció de sang convencional, però no s’ha de fer a qualsevol persona, sinó a aquelles amb un determinat problema cognitiu lleu, és a dir, gent que ve a una consulta neurològica especialitzada i que té uns problemes de memòria concrets.
Com funciona també aquest servei de consultes especialitzades? Perquè és un servei bastant pioner on hi participen diferents professionals, oi?
Fins fa poc funcionàvem com una consulta externa qualsevol, és a dir, un metge et rep, et demana unes proves, tu te les fas i finalment tornes al metge perquè les valori. Això implica una sèrie de desplaçaments que nosaltres hem volgut evitar. Hem canviat la manera de treballar, de manera que en un mateix matí una persona ve a l’hospital amb l’analítica i el TAC ja fets pel metge de família i el fem passar per la consulta de neuropsicologia, després per la del neuròleg, després per la d’infermeria, després per la de treball social… És a dir, el pacient ve un matí, se li fa tot i marxa.
«Fins fa poc funcionàvem com una consulta externa qualsevol. Ara, en un matí ho fem tot»
El test de què parlàvem al principi ja s’incorpora en aquesta consulta especialitzada?
No encara. Fa anys que disposem d’uns altres biomarcadors, però són cars o invasius. El nostre test ja té un segell europeu que l’acredita com a producte sanitari i, per tant, ja el podem posar a disposició de les autoritats. Creiem que abans de sis mesos ja es podrà utilitzar.
«Creiem que abans de sis mesos ja es podrà utilitzar el nostre biomarcador»
Ara mateix, quins tractaments tenen les persones amb demències per poder alentir-ne la progressió?
Primer cal valorar la realització de tractaments no farmacològics. I en això entrem en el terreny de la prevenció: cal tenir una dieta sana, fer exercici, dormir les hores que toca i fer estimulació cognitiva. Pel que fa al tractament farmacològic, hi ha el que ataca directament la malaltia i el simptomàtic, que no tracta la malaltia sinó alguns símptomes (estats depressius, quadres psicòtics o d’agitació, etc). Després hi ha l’abordatge de les necessitats sociosanitàries i familiars.
«La prevenció de les demències passa per una dieta sana, exercici físic, dormir les hores necessàries i l’estimulació cognitiva»
Quan apareixen trastorns de conducta vol dir que la malaltia ja està bastant desenvolupada?
No necessàriament. És cert que la majoria de vegades els trastorns de conducta que generen molta disfunció apareixen en un moment concret de la malaltia que sol coincidir amb els estadis intermedis, però de vegades són previs als símptomes cognitius.
Quins són aquests trastorns? Quins canvis poden ser un senyal d’alerta?
Hi ha tot un grup de símptomes que són purament cognitius, com la falta de memòria, les dificultats en el llenguatge, la desorientació, la manca de reconeixement de les coses, la dificultat per fer activitats habituals… Però hi ha un altre grup de símptomes que anomenem psicoconductuals, que s’agrupen en dos o tres grups ben diferenciats. D’una banda els símptomes de l’estat d’ànim. Aquí, la majoria de pacients tenen símptomes depressius de major o menor intensitat. També el contrari, un estat d’ànim exaltat, però això és menys freqüent. Després hi ha els símptomes psicòtics, les al·lucinacions, les idees delirants, on el pacient pensa que algú li està fent mal o l’està robant, que això també s’ha de tractar. Després hi ha els trastorns de conducta, com amagar coses, deambular erràticament tot el dia, sabotejar la feina de la persona cuidadora… La nostra idea és que tots aquests trastorns es puguin resoldre a domicili, amb la col·laboració dels metges de família.
També les famílies acaben amb certa desesperació perquè no saben ben bé com actuar en aquests casos.
Sí, això ja forma part de l’art personal de cadascú. De la mateixa manera que hi ha persones que són més hàbils o estan més entrenades en gestionar conflictes en general, i això és un art, hi ha gent que en sap més de manera natural o hi ha gent que s’ha format per fer-ho, hi ha cuidadors que tenen una saviesa natural, una expertesa espontània per gestionar aquestes situacions. I n’hi ha d’altres que els pot costar una mica més.
«Seleccionem cuidadors experts i hàbils que expliquen als altres com se’n surten i quins trucs tenen»
Quines serien les pautes generals per tractar amb persones que estan patint una d’aquestes situacions de descompensació?
Se’ls ha de parlar amb veu calmada, no s’ha de tenir una actitud hostil, s’ha d’intentar reconduir tot, no cal enfrontar-se a cada argument contra-argumentant perquè no és productiu. Hi ha vegades que cal tenir una discussió de manera inevitable, però hi ha moltes altres vegades que no cal. Un dels projectes que tenim consisteix a seleccionar cuidadors experts que són especialment hàbils en gestionar aquestes situacions perquè expliquin als altres cuidadors com se n’han sortit, quins trucs han desenvolupat. Això és bo per a tothom. Primer, per als cuidadors, perquè no s’atabalen i no s’estressen tant. I també per al pacient, perquè si s’aconsegueix un equilibri raonable es podrà reduir l’administració de fàrmacs psicoactius als pacients.
Isa Gonzalo Isla
Escolteu l’entrevista d’elprat.ràdio:
