Rosa Ribas va ser Premi Ciutat del Prat l’any 2015 en reconeixement a la seva trajectòria com a escriptora. Fa pocs mesos va presentar la seva última novel·la, Los viejos amores, que presenta un nou cas de la família Hernández.
Rosa Ribas és l’encarregada de fer el pregó de Festa Major d’enguany. Serà divendres al vespre des del balcó de la Casa de la Vila.
Rosa, com va ser rebre l’encàrrec per part de l’Ajuntament per fer de pregonera?
Va ser una sorpresa molt agradable i alhora em va posar bastant nerviosa, perquè és molta responsabilitat fer el pregó de la Festa Major de la teva ciutat. Per a mi és un reconeixement molt gran, penso que és una de les coses més maques que et poden encarregar i significa això, que a la teva ciutat ets apreciada, a la teva ciutat aprecien el teu treball com a escriptora, tot el que has estat fent aquests anys… és aquesta sensació que aquí on has nascut, on t’has criat, on ara tornes i segueixes fent coses, et veuen i et valoren. Significa moltes coses, molt positives totes, deixant a part els nervis.
Com has preparat el pregó?
La primera part de la preparació va ser no pensar en el pregó i bloquejar-ho durant tot el temps possible per no posar-me nerviosa. I en un moment donat ha estat com escriure una novel·la. De cop tens la idea de què és el que vols dir i com ho vols fer, i es va construint en el teu cap. I, a poquet a poquet, es van lligant totes les peces i ara només cal que surti bé. Perquè és molt emocionant sortir, que tot el que tu has pensat i tot el que està rondant pel teu cap surti en la forma que tu volies. Què puc aportar jo com a escriptora i com puc jo parlar de la ciutat, de quina manera ho puc fer? Doncs això es va construint a poquet a poquet.
Algun petit avançament del què diràs?
No puc fer-ho. No ho faig mai, tampoc amb les novel·les, torno bojos als meus editors, que no els explico mai res. Però una cosa sí que et puc avançar, que és que vull parlar de les històries de la ciutat. Les persones que han fet el pregó abans que jo han fer servir allò que tenen, sigui la seva tècnica audiovisual, sigui el seu coneixement històric, sigui perquè tenen una visió de la ciutat des d’una perspectiva concreta. Jo crec que la meva és la perspectiva d’una escriptora, que el que vol és explicar històries.
«Al pregó, vull parlar de les històries de la ciutat des de la meva perspectiva d’escriptora»
El pregó, doncs, ja el tens acabat?
No, no, no. Vaig caminant i vaig escrivint, vaig escrivint mentalment, prenc notes… No estarà acabat fins poc abans de sortir al balcó, i encara sortiré amb un paper ple d’esborranys, perquè fins a darrera hora se’t van acudint coses. I el dia després del pregó estaré pensant totes les que m’he oblidat, totes les que no he dit, totes les que volia haver dit, això no es pot evitar.
Fa poc vas presentar el teu darrer llibre, un nou cas de la família Hernández, Los viejos amores. Com ha estat la resposta del públic?
Doncs molt bona, hi ha hagut com molta alegria perquè tornaven aquests personatges. Ja anem per la segona edició, això sempre és molt bon senyal, que la gent l’està llegint, l’està buscant, o sigui que estic molt contenta.
En aquest cas, el cibercrim és el protagonista, que serveix per tractar temes com la soledat i les xarxes socials.
Sí, perquè és un tema que jo trobo que cada cop ens toca més. Tenim una societat on hi ha molta gent que està sola i les xarxes socials són un lloc on hi ha molts depredadors que estan buscant gent molt vulnerable perquè estan sols, per aprofitar-se’n. És un tema del qual s’ha de parlar. Tenim una generació que no domina les xarxes, les eines d’Internet, i són preses de la gent que sí que les domina. I trobo que és molt important parlar de la gent que està en soledat en un món tan hipercomunicat, on justament es troben cada dia més sols.
«Hi ha molta gent que està sola i les xarxes socials són un lloc on hi ha molts depredadors que busquen gent molt vulnerable»
Un altre dels temes també que abordes és la crisi dels 40, que fa que ens replantegem també la nostra vida.
La crisi dels 40 sempre s’ha dit que afecta sobretot els homes. És una sensació d’estar al mig del camí… Actualment, les xarxes socials ens estan mostrant a tothom vivint una vida meravellosa, que a tothom li va bé, els viatges són fantàstics, les imatges són meravelloses…. Jo crec que això crea en molta gent una ansietat, la sensació que no ho estan fent bé, que tothom s’ho passa millor que jo.
Un dels teus llibres que més sols destacar és Peces abisales. Per què?
Perquè és un llibre més autobiogràfic, on explico com et fas escriptora, parlo de la infantesa i l’adolescència, hi surt molt el Prat, també. La ciutat d’on vens et fa una persona diferent. No és el mateix ser del Prat que de Barcelona o de Granollers. La teva ciutat t’influencia molt i el Prat que jo he viscut és el Prat que m’ha fet l’escriptora que soc ara.
«La teva ciutat t’influencia molt i el Prat que jo he viscut és el Prat que m’ha fet l’escriptora que soc ara»
També has fet novel·la negra. Hi ha un fil conductor en tota la teva extensa obra?
Potser hi ha un tema que em va acompanyant o apareix a totes les novel·les, que és la desubicació, l’estar sempre com una mica de costat mirant les coses, que és el que et fa que tinguis una mirada pròpia. Té molt a veure amb la meva biografia, haver canviat tant d’escola, haver viscut a l’estranger… Tota la meva vida ha estat sempre la de qui arriba a un lloc i s’ho ha de mirar tot i entendre com funciona, i aleshores està observant. És la mirada de l’observadora que està literalment al cantó. No marginada, però al cantó. I també marca molt venir del que s’ha dit sempre que és la perifèria, que és una cosa que també és imposada. Hem dit que som perifèrics perquè ens miren des de la capital, però quan tu estàs aquí no vius a la perifèria, vius al teu lloc. Sempre t’han estat dient que véns de la perifèria. Jo crec que això ens marca molt, als que venim d’una ciutat com el Prat.
«Tota la meva vida ha estat sempre la de qui arriba a un lloc i s’ho ha de mirar tot i entendre com funciona»
És una mica com el personatge de la Cornelia Webber Tejedor, no? El millor títol per explicar-ho podria ser Entre dos aguas?
Jo no ho sabia quan començava a escriure, però a totes les novel·les els personatges estan una mica desplaçats, una mica desubicats. És el que fa la Cornelia, que està entre dues cultures, el que fan els Hernández, que estan a una barriada i són detectius, el que fa el pintor de Flandes, que és flamenc i està vivint a Madrid… I crec que és una manera de traspassar la teva experiència pròpia als personatges i donar una mirada particular.
Però la Rosa Ribasestà desubicada?
Sempre. Jo sempre estic desubicada, amb aquesta sensació que no acabes de saber quin és el teu lloc i que és el motor de la creació. Sempre hi ha d’haver una cosa a dins que et porti a escriure, crec que sempre és una incomoditat, una disconformitat. Has d’estar una mica abonyegat per ser escriptor.
Quins records tens, de petita, de la Festa Major del Prat?
Són molts. Per a mi, la Festa Major era, sobre tot, la fira. I els gegants i els capgrossos aquells, que n’hi havia un que tenia molt mala llet i ens perseguia a tots els nanos, ens fotia uns cops d’escombra brutals. Pujaves al tren de la bruixa i també et fotien un cop d’escombra al cap. Tenies por que et passés però alhora t’encantava que et passés. De petita, la Festa Major era com una gran aventura, on passaven moltes coses. De cop, el Prat es transformava en un món diferent, molt màgic, molt especial. Quan tornàvem a escola, acabada la festa, el guanyador era qui li havien fotut més cops d’escombra!
«De petita, la Festa Major era com una gran aventura. De cop, el Prat es transformava en un món diferent, molt màgic i especial»
Quin desig tens per als pratencs i pratenques de cara a aquesta Festa Major?
Doncs sobretot que la gaudeixin moltíssim, que siguin conscients de quin gust és això de tenir una festa on celebres la teva ciutat. Encara que els fotin un cop d’escombra al cap, que pensin que és un moment especial que només passa un cop a l’any i que tinguin la sensació de ser uns privilegiats per viure on viuen perquè s’ho estan passant molt bé aquí.
Luis Rodríguez Alonso
Vídeo de l’entrevista:
