Gairebé tothom que el coneix l’anomena, simplement, pel seu cognom d’origen italià, Farizo. Aquest pratenc de la Granja és tot un personatge amb una vida intensa vinculada a àmbits tant diferents com la fisioteràpia, les presons i el futbol.
Tu ets del barri de la Granja, oi? Com ha canviat el barri els darrers 50 o 60 anys?
Soc del barri de tota la vida. Un pota blava autèntic. Quan vaig arribar al polígon només estava fet el bloc dels meus pares, on vaig viure molts anys allà. Encara hi havia restes de la granja avícola Colomines, per això el barri es diu així. Recordo molt bé que m’havia portat més d’una bronca de ma mare, perquè ens fotíem a córrer per allà al mig, pujàvem per aquelles fustes que ja estaven a punt de trencar-se…
“Quan vaig arribar al polígon de la Granja només hi havia el bloc dels meus pares”
Per què vas començar a estudiar fisioteràpia?
Vaig començar a fer medicina però vaig perdre el meu pare als 19 anys i no vaig poder continuar estudiant. Medicina és una carrera que t’exigeix 8 hores d’universitat i 8 o 10 hores més a casa. Era inviable. Soc fill únic, ma mare es va quedar a vídua i ens vam quedar amb una iaia a casa. En vaig quedar com a cap de família molt jove i vaig començar a treballar. Quan la cosa es va estabilitzar una mica vaig fer la diplomatura de fisioteràpia i vaig arribar a tenir dues consultes pròpies a Sant Feliu de Llobregat. Després vaig estudiar auxiliar de forense i vaig arribar a fer 157 autòpsies a la funerària de Manresa.
“Fer autòpises em va ajudar molt en la meva feina com a fisioterapeuta”
Aquesta activitat et va servir per a la fisioteràpia?
Sí, vaig aprendre moltíssim d’anatomia, per saber què hi havia sota de la pell del pacient. Em va ajudar molt a resoldre problemes. Però sempre dic que soc un metge frustrat, m’hauria agradat ser cirurgia cardiovascular. Sempre m’ha agradat ajudar la gent.
“Soc un metge frustrat, m’hauria agradat ser cirurgià cardiovascular”
Des de fa anys, però, fas de funcionari de presons, oi?
Sí, perquè és una feina que em permetia seguir jugant al futbol, seguir arbitrant i seguir amb la consulta. I vaig pensar que no podria estar molts anys més passant tantes hores a la consulta fent massatges… Això em va donar estabilitat laboral i econòmica.
Com és la vida a la presó? És com ens pinten a les pel·lis o les sèries?
Jo, per desgràcia, he viscut dos motins. El 2002 i el 2004. I us puc assegurar la que la realitat supera la ficció. Ho vam passar molt malament. Quan va acabar, ens tremolava tot. Fa 25 anys que soc funcionari de presons i hi he viscut moltes coses. Allà dins estem molt desprotegits. La gent es pensa que anem com els americans, amb una pistola, una porra, una tàser… no, no, jo porto un walkie que més d’un cop m’ha servit com a arma, per almenys poder sortir corrent. He vist agressions molt salvatges a companys. I el diàleg, amb segons quines persones, no funciona. Sí que ajuda la psicologia inversa, l’efecte mirall, que també he fet servir molt com a àrbitre professional.
“A la presó, la realitat supera la ficció. Els funcionaris hi estem molt desprotegits”
Tu ets àrbitre de la Gipsy League, una lliga de futbol creada per la comunitat gitana. Com hi arribes, tu que a més ets paio?
Perquè l’antic president de la Gipsy League, Manuel Montero, em troba al gimnàs, a Sant Boi, i com que ens coneixíem de quan jo era àrbitre i ell porter de la Gimnàstica Iberiana, doncs em fitx com a àrbitre.
A quines categories has arbitrat?
Jo he arribat fins a segona B. He estat 30 anys arbitrant per tot Catalunya.
“He estat 30 anys arbitrant professionalment per tot Catalunya, ara faig d’àrbitre a la Gipsy League, creada per la comunitat gitana”
Tens dues professions de risc…
Sí, això em diuen. I també em diuen si soc capaç de desconnectar, perquè entre setmana estic a la presó i el cap de setmana a la Gipsy League… Sí que desconnecto, perquè són dues coses molt diferents. I a més col·laboro amb els esports a elprat.ràdio, amb el Manolo Gol, que ens coneixem des de petits, i amb l’Ivan Conde, que narra els partits de l’AE Prat. Això em dona la via. Ens ho passem pipa. M’encanta el micro. Ja vaig col·laborar amb una ràdio que hi havia aquí al Prat, Ràdio Odissea, gràcies al Manolo Gol. Jo aleshores jugava al juvenil del Terlenka. Tenia 19 anys.
Fins a quina edat vas estar jugant a futbol?
Vaig estar xiulant i jugant a futbol fins als 37 anys. Llavors es podria. Potser xiulava un partit al matí i en jugava un a la tarda. He passat per una vintena d’equips d’amateurs.
Un moment de la teva vida va ser la malaltia.
Sí, el 2012 em van diagnosticar un càncer de fetge, que vaig poder superar gràcies a la quimioteràpia. Però la medicació em va afectar el cap del fèmur de la cama esquerra, i al final em van haver de posar una pròtesi total de maluc. El metge es va quedar sobtat que als quatre mesos i mig de posar-me la pròtesi ja vaig passar les proves físiques per tornar a xiular aquella temporada. Vaig fer els 2.000 metres en menys de 10 minuts, que és el que demanen. Els vaig fer en 9:32.
Luis Rodríguez Alonso
Escolteu l’entrevista completa a elprat.ràdio:
